marès m
GEOL Acumulacions arenoses, restes de dunes o de platges que
poden trobar-se a diferents alçades, però sempre properes a la mar. La seua
antiguitat correspon al quaternari i, més concretament, al pleistocè (unitat
Qm) amb una edat aproximada al voltant del milió d’anys. Està constituït per
arenisques calcàries amb grans esfèrics i ovoides d’entre 0,5 i 1 mm de
diàmetre i amb ciment també calcari. El seu color és, sobretot, clar i conté
abundosos fòssils de microorganismes (algues i foraminífers). Forma plaques,
sobretot a les planes i rostes dels turons, arribant a tenir fins a 10 metres
de gruix. Com que és una pedra excel·lent per treballar, es talla des de molt
antic en blocs de dimensions variables que són emprats per a la construcció. A
Eivissa i Formentera està molt estès recobrint les roques inferiors, per exemple a Eivissa a la punta de ses Portes i a sa Guardiola (Portinatx), i a Formentera a
sa Pedrera i al caló des Mort, al SW de la Mola (
gres). [ATC] CULT POP/ARQUIT/TOPON Aquesta pedra
blanca, en general fàcil de treballar, presenta tres característiques:
porositat, baixa cristal·lització i estratificació. És de composició
heterogènia i d’aspecte i puresa molt variables i s’utilitza en la construcció
en general i en particular per crear elements arquitectònics singulars com
cornises, escales, columnes, capitells, entrebigats, arcs, etc. La pedra maresa
podia ser de diferents tipus i amb dureses i textures variables. El marès de
les Pitiüses es correspon amb el marès comú, més o menys fort, que s’empra per
fer parets que s’han de referir després per evitar la degradació del material
donada la seua baixa qualitat. Aquest material es troba i s’explotava a les
pedreres que hi havia al llarg de la costa de les Pitiüses i representava una
de les principals activitats econòmiques del moment. També hi ha l’anomenat
marès escollit i bo per picar, que sí que s’empra a cara vista, no abundava i
se solia portar de Mallorca. El marès es venia per carretades, que comprenen un
nombre determinat de peces que varia en funció del seu gruix. Les dimensions de
les pedres estàndards seguien unes mides de 0,6 x 0,5 igual que els gruixos: de
palm i mig (30 cm), de cinc quarts (25 cm) i mitjà de cobrir (5 cm). La tècnica
constructiva utilitzada a l’obra per fer murs consisteix en uns carreus que es
presenten a lloc i es calcen amb tascons de fusta, un sobre l’altre a
trencajuntes; després d’anivellar i aplomar la peça s’igualen les arestes tant
com es pot i es piquen amb l’aixol les regates d’abeurador en forma d’espina de
peix a les cares que han d’anar rejuntades. En el cas de pilastres, l’operació
es fa amb un forat central que travessa la peça, i amb les regates en forma
d’aspa. Com a lligam s’utilitzava un morter molt fluid de calç, ciment roig o
guix viu que s’abocava a l’abeurador per reomplir totes les juntes. Finalment
es netejaven les rebaves de morter i s’igualaven els ressalts amb la rasqueta.
L’eina que s’emprava antigament per tallar la pedra era el verduc: una serra
llarga que era manejada per dos homes, un a cada extrem. Ja més recentment, es
feia amb màquines de disc. Un cop tallades, els picapedrers empraven rasques,
rasquetes o raspes per arrodonir, allisar o rebaixar la superfície de les peces
obtengudes. Es tracta d’una tècnica constructiva que sempre ha estat lligada a
la tradició de la construcció a les illes; en època púnica i fenícia ja
s’utilitzava el marès, per exemple, en els sarcòfags funeraris característics
de l’època clàssica púnica els s IV-V aC. En aquell temps es devien explotar
les pedreres de ses Salines. La muralla renaixentista de l’illa d’Eivissa està
construïda amb tres tipus de pedra, una de les quals és la maresa, que es va
utilitzar en els cantons, cordons i puntes dels baluards. S’obtenia
fonamentalment de l’illa Negra, a la punta de sa Torre a ses Salines d’Eivissa
i de l’illa des Penjats. També s’utilitzà en la construcció d’arcs, capitells,
pilars i altres elements d’esglésies i cases rurals. Aquest material també
s’usà en la construcció dels primers nuclis urbans com la Marina, Dalt Vila, sa
Penya i els primers eixamples de l’illa, en murs i forjats dels immobles. Des
de la segona meitat del s XX, la pedra maresa gairebé només s’utilitza com a
material de decoració i per a restauracions. En l’economia preturística de
Formentera l’obtenció de pedra maresa mitjançant l’explotació de pedreres fou
una més de les activitats extractives, juntament amb la producció de sal i
l’extracció d’arena o argila. Per cent carreus de marès per a la construcció de
l’església de Sant Ferran de ses Roques es pagaren 40 pessetes el 1886; si fa
no fa el mateix que es pagà per la campana del temple, fet que il·lustra la
importància d’aquesta activitat extractiva per obtenir ingressos en metàl·lic
en la Formentera autàrquica. El marès es va utilitzar a les cases formentereres
i a diferents edificacions públiques, però també fou objecte de comerç amb
Eivissa a final del s XIX i principi del XX. La toponímia de les Pitiüses
reflecteix aquesta activitat a través de la profusió de noms de lloc que fan
referència a l’explotació maresera: es Marès, la punta de sa Pedrera,
l’embarcador des Pedreny, etc., a Formentera, i Punta Pedrera, es Pins de sa
Pedrera, es Clot Marès, entre altres, a Eivissa. [TMT/VFM
No hay comentarios:
Publicar un comentario