Su luz cegadora
se transforma en piel de naranja
mientras baja lentamente.
Nadie puede pararlo,
no es miedo a detenerlo
lo que nos mantiene estáticos
sino impotencia ante tanta belleza.
Más bello aún cuando el horizonte es mar.
Más esplendor aún cuando pinta las olas
con el color de sus rayos.
Todavía más aún cuando
se ahoga lentamente en el horizonte
cumpliendo el horario del universo.
Pero no desaparece del todo,
sólo se esconde de tus ojos
al son que la tierra gira
dejando una luz de colores imposibles
que se apagan lentamente
a la vez que el cielo
enciende sus estrellas.
1 comentario:
Hola, fotògraf particular.
Estic de tornada de mitges vacances. He estat al Hierro, illa reserva de la biosfera, reserva marina del mar de las calmas, paradis dels submarinistes -el meu fill, entre ells-. El primer bany també tenia l'escuma bruta de la Costa Brava contaminada. Però només era un lapsus -del món real, brut i contaminat-. Es tracta d'un dels pocs paradisos que queden.
És el Finisterre de les Canàries. vent, mar, terra i una amics que s'hi queden a viure. Vam descobrir-la junts, perquè ja és un poc nostre.
A Barcelona enyorem les illes.l
quina sort que teniu els que encara hi sou, manteniu-les, sóu pocs ja.
Acabo de sentir Summertime -en una versió que no coneixia- de la Janis Joplìn- en un concert en directe . I he pensat en tu
Agost solitari a la city
No està tan malament si una està bé
Qui sóc?
La de sempre. esperant què ?
Sempre hi ha un demà si avui som tant vius.
Aquest estiu no crec que pugui venir però sempre tinc un trosset d'illa aqui.
Ptns
a la Neus tmbé
Publicar un comentario